Amb l'avanç de les tecnologies digitals, les plataformes de streaming, com ara YouTube i Spotify, s'estan convertint en el principal mitjà per consumir música i contingut audiovisual. Aquesta realitat reaviva els debats legals sobre els límits de les transferències de drets d'autor.
Tot i que no és un cas aïllat, la recent disputa legal entre el cantant Leonardo i Sony Music va posar de manifest preocupacions rellevants sobre l'abast dels drets atorgats per l'autor d'una obra i la pervivència d'aquesta extensió al llarg del temps, especialment davant de noves formes d'explotació de l'obra, com ara l'streaming.
En el cas esmentat, Leonardo, com a demandant, va impugnar legalment la validesa del contracte signat el 1998 amb Sony Music respecte a la possibilitat de difondre el seu catàleg musical en plataformes de streaming, considerant que la clàusula contractual que determina l'abast de l'ús de l'obra per part de Sony Music no contempla expressament la distribució via streaming.
La controvèrsia gira al voltant de la interpretació restrictiva que es dóna als negocis jurídics (inclosos els contractes) que regulen els drets d'autor. Això és degut a que no es pot presumir res que no s'hagi acordat clarament i expressament, i això podria portar a entendre que les formes d'explotació actuals no estaven previstes en acords conclosos en el passat i, per tant, no estaven autoritzades per l'autor. Tanmateix, tot i que l'obligació de complir els criteris de validesa de la cessió (per exemple, que el contracte sigui per escrit, que determini les formes d'ús autoritzades, etc.) és innegable, és essencial que l'anàlisi consideri el context tecnològic en què es va signar el contracte (el 1998, quan Leonardo va signar el contracte, Spotify –per exemple– encara estava a 10 anys del seu llançament).
El principal punt de tensió, tant en aquest cas com en altres de similars, és la validesa dels contractes signats abans que Internet es convertís en el mitjà dominant de distribució de continguts. En rigor, la indústria musical sosté que l'streaming és simplement una extensió de les formes tradicionals d'actuació o distribució, cosa que legitima el seu ús d'acord amb les clàusules contractuals existents. En canvi, els autors argumenten que és un mitjà completament nou, que requereix una autorització específica i, en certs casos, una renegociació de la remuneració contractual.
La discussió sobre la necessitat d'una autorització específica per a l'ús d'obres musicals en plataformes digitals ja ha estat analitzada pel Tribunal Superior de Justícia (STJ) en la sentència del Recurs Especial núm. 1.559.264/RJ. En aquella ocasió, el Tribunal va reconèixer que la transmissió en temps real (streaming) es pot qualificar com un ús en virtut de l'article 29 de la Llei de Drets d'Autor. No obstant això, va emfatitzar que aquest tipus d'explotació requereix el consentiment previ i exprés del titular dels drets, en compliment del principi d'interpretació restrictiva.
Més que un conflicte puntual entre parts específiques, discussions com aquesta revelen una qüestió fonamental: la necessitat urgent de revisar els contractes que impliquen la transferència de drets d'autor, independentment del sector, ja sigui la indústria discogràfica, el sector educatiu, en gran part digitalitzat, els mitjans de comunicació... en definitiva, tots aquells que utilitzen i exploten contingut protegit per drets d'autor. Donat el ràpid sorgiment de noves tecnologies i formats de distribució, especialment en l'entorn digital, és essencial que aquests instruments contractuals especifiquin de manera clara i completa les modalitats d'ús autoritzades. Això es deu al fet que l'omissió, que és comercialment beneficiosa, ja que atorga un ampli permís per explotar contingut, pot generar incertesa jurídica, demandes de compensació per drets morals i materials i disputes legals costoses i prolongades.
